David Castillo no es como aquel famoso cantante que "medio se escondía" el haber nacido en el barrio, él se siente orgulloso y lo exhibe como un "escudo de armas" anarquista.
David castillo nació en 1961 en el Poblenou, aunque aún chaval, por la enfermedad de su madre, se traslada a los barrios del extremo norte de Barcelona: Vallcarca, el Coll y el Carmelo. Barrios éstos que le llevan a querer aquella literatura urbana de Juan Marsé, de quien se siente de algún modo discípulo.
David Castillo es poeta, novelista, periodista y crítico. Su obra básicamente está escrita en catalán y ha recibido importantes premios como el Premi Sant Jordi por la novela "No miris enrere" y en poesía el Carles Riba por los poemas de "Game Over".
Pero David también es el anarquista, afiliado de muy joven a la CNT y preso en la cárcel. El incipiente escritor en las revistas alternativas de la época hasta llegar al Ajoblanco. Compañero, en aquel viaje poético por la Barcelona resistente, de los Enric Casasses, Pope o Joan Vinuesa. El que aún hoy pone voz a sus poemas en alguna casa okupada o entre los "indignados".
La ligazón poética de David Castillo y el Poblenou es esencial, es de orientación, es geografía de la vida, el kilómetro "doble cero" de la ciudad. David Castillo se lo ha "pateao".
Poblenou flash-back
Ploren les aranyes
després de la desocupació dels gitanos.
Policies municipals i nacionals els han fet fora del barri
sense altra instrucció que acomplir l’ordre del jutge
i els manaments de la santa legislació vigent.
Amén.
Ploren els gitanos per tu, costa on
aferrar-me,
menta, quan a la mitja tarda miro el carrer Pallars
i la meva ànima vola lliure del teu record.
i la meva ànima vola lliure del teu record.
Breu és la desesperació d’Espronceda,
estrident la vida de Lope al carrer
paral·lel,
la imatge del laberint en què et vas
capficar,
el satèl·lit de l’amor que proclamaves
des de York, des de qualsevol sobre.
I et voldria fer un poema com un vibrador,
un poema que t’ensenyés les avingudes desgraciades
del meu barri, el somriure de Durruti mort,
la màscara de Durruti mort
a qui pregava la meva àvia.
No m’enganyaran els somnis ni la neurosi,
ni la teva carpeta d’apunts de Calders,
potser les teves espatlles nues i brillants
després de les gotes que t’esquitxen.
He crescut en tu fins a la superstició.
David acierta en la difícil tarea de mantenerse en su curso, en su río, entre la orilla de los salones, los premios y la industria cultural, y la otra, la de la "contracultura", el verso comprometido y la protesta, sabiendo que de ambos lados recibirá pedradas. Pero David Castillo sigue adelante de forma inequívoca y aunque diga que no le gusta mirar atrás, sabe de sobra de qué orilla viene.
Platja del Somorrostro
Com una foto obscena, el teu pubis m'ensenya
el que no vull mirar,
el meu barri destruït i ple de pijos
descaradament idiotes,
savis de pacotilla,
que voten als candidats mes corruptes de l'esquerra.
Torno a l'úter entre divagacions
sobre la pervivéncia del doble zero
mentre em camuflo enmig dels que temen la mort.
Ja no sé a quin dels bándols pertanyo:
als que no volen lluitar
o als que no volen ni sentir parlar de la lluita.
Potser als que no están disposats a morir.
Els contrabandistes de la soledat
caminen per la platja fins a l'envelat
sobre la pervivéncia del doble zero
mentre em camuflo enmig dels que temen la mort.
Ja no sé a quin dels bándols pertanyo:
als que no volen lluitar
o als que no volen ni sentir parlar de la lluita.
Potser als que no están disposats a morir.
Els contrabandistes de la soledat
caminen per la platja fins a l'envelat
de la festa major on el teu alè d'alcohol
i el perfum em parlen quan tu has callat.
Tenia divuit anys i ja t'esperava nerviós
Tenia divuit anys i ja t'esperava nerviós
al meu Somorrostro desmemoriat.
* Traducción al castellano de Poblenou flash-back y Platja del Somorrostro
