A Joaquín Martínez Tomás, “Quim”, sus amigos algo canallas, con una pizca de sorna, le llamaban “el poeta del barrio”. Pero bueno, cómo se le podía llamar a aquel tío que vendía en los bares sus libros de poemas, hechos por él a “ciclostil o multicopista”. “Mira te dejo este librito que hago yo, si te interesa…”Al final veinte duros o menos, o quizá simplemente una cerveza si se elucubraba sobre arte. Corrían los finales de los setenta o lo áridos ochenta, cuando Quim montaba con la colaboración de otros, innumerables revistas que se sucedían:Órbita literaria, Potser,… o editaba libros de Poemas: Encara tinc el mar, … o de cuentos como Imagina, Edea… Quim es ese tipo de personaje artístico que probablemente nunca sea famoso pero sin el cual la vida cultural en los barrios estaría más vacía. Quim es poeta, cantautor, rapsoda. Incluso tuvo una época postpunk dentro de “Lokos por tu culpa”. Ahora se le llamaría agitador cultural, entonces no había palabra. Bueno sí, "poeta de barrio".
Encara tinc el mar
Encara tinc un tros petitó d'horitzó marí,
un xic del mar!
Aquí,
enllà,
¿veieu aquella ratlla intermitent
blava, opalina, lluent?
Aquí,
enllà,
al raconet més horizontal
del paisatge fat,
envoltat d'edificis grisos
amb llaguíssimes i primes antenes
com invasors silenciosos
d'un altre planeta.
Però veig el mar!
Encara el veig,
i és viu!
Blau. Inmens. Distant.
I el veig tremolant
sota la suau bufada del vent.
Venint,
sempre venint cap aquí.
Entremig d'antenes vigilants.
El veig,
petit,
llunyà,
Nineta de l'ull d'un planeta,
sòcal a la paret
del món pre-copernicà.
El veig;
encara el veig!
................................................................................
Figuera de moro
Ara que tinc temps
i s’escau
i la tarda lluminosa i tranquil.la
m’ho deixa fer,
com migdiada de dormilega
vull plantar-me davant d’una xumbera
i fer-li un poema,
pel contacte que vem tenir
quan un dia em va picar
com una avispa o una serp,
i l’inocent que jo era
volent agafar-li una figa!,
pretenent apropar-me a ella,
tant provocativa i tentadora
com qualsevol dona,
la seva flor vermellosa oberta,
jo creient-la pasiva i ella ofesa,
em va punxar la xumbera.
Nens del món que ensopegueu amb ella,
aneu amb compte!
Vosaltres teniu temps
i un munt de coses a aprendre,
no us deixeu atreure,
perquè éssent la més bella
es també rencuniosa i sempre espera
algú més preparat, cautelós, madur,
que la toqui amb més saviessa,
la xumbera
